Conferència inaugural de les Jornades Roses a la Tardor
12,13 i 14 de novembre de 2010
DEDICAT A PERE DOT
Que seríem sense els nostres records. Sense que el pas del temps i de la vida ens deixes marques i moments. Que és d’un poble o d’una ciutat que oblidi les persones que l’han posat en el mapa, que l’hi han donat nom, personalitat, i color.
Avui “Els amics de les roses” de Sant Feliu de Llobregat ens presenten un projecte per preservar una identitat i un coneixement, per fer que l’oblit, aquest cuc que ho mata tot, no venci la memòria. I aquell esforç d’anys, d’un treball silenciós, d’un home dedicat a una passió, no passi desapercebut, no sigui derrotat per el pas del temps.
Aquesta ciutat, Sant Feliu, i els seus ciutadans l’hi devén molt a un rosarista que va portar les seves investigacions a tot el món, amb les 176 varietats de roses creades , entre les que destaca el treball de crear roses miniatures. Avui es un llegat que córrer perill eminent de desaparició i amb ell el rastre, el segell, d’un home i d’una ciutat.
Quantes coses va viure Pere Dot, des del treball rosarista de la finca de Torreblanca, on va néixer el 1885? . Quin segle hem viscut mes ple d’esdeveniments, com mai en tota la història de la humanitat. Quantes flors, perfums , esforços , naixements, creacions, en aquesta recerca nova i de sempre, per anar mes enllà. Encara lluny d’una mena de remolí que sembla poder empassar-s’ho tot.
Era una societat rural, on la vida tenia pocs canvis, en un segle, el XIX, on a moltes parts d’Europa el idealisme lliberal semblava portar-nos, de forma recta i infalible, cap el millor dels mons possibles. Es mirava amb un cert desprisi a les èpoques anteriors, amb les seves guerres, fams, i revoltes, com un temps en que la humanitat havia estat menor d’edat , analfabeta, poc il·lustrada.
En aquell segle pacífic començava a veure’s la gran transformació, el progrés es feia mes visible, la electricitat variava la fisonomia nocturna de ciutats i cases, les botigues de les capitals oferien els primers productes seductors i mai vistos, es podia parlar a distància amb el telèfon, es podien
recórrer grans distancies a velocitats impensables en cotxes sense cavalls i es podia volar per els aires, realitzant així el somni d’Icaro, com descriu Stefan Zweig en l’esplèndit “El Mundo de Ayer”, memòries de un europeu”.
Començava a veure’s el que seria el confort general, ja no feia falta anar a buscar aigua al pou, ni encendre foc dins les cases per escalfar-se, d’higiene s’expandia, la brutícia retrocedí…Semblava que el progrés tècnic aniria seguit per un progrés moral igual de ràpid. Començava a parlar-se de drets humans, sufragi universal, drets sindicals.
Pere Dot, potser aliè a tot això feia de la rosa la seva passió, però era el context que es va trobar quan va anar a Paris o a Bèlgica, amb 25 anys, per ampliar els seus coneixements i el 1924 obtenia la varietat Margarita Riera, rosa de color vermellós i salmó sostinguda per un peduncle molt fi. Al concurs internacional de Bagatelle a París obtenia un certificat de mèrit. I al 1925 obtingué una medalla amb la varietat Marí Dot i així tot un seguit de reconeixents fins a arribar, l’any 1933 a Roma, on obtingué la medalla d’or amb una de les varietats mes destacades que amb el temps ha esdevingut un clàssic, la comtessa de Sástago, segons ens explica la biografia de Pere Dot. Passió per les roses i per fer d’elles un nou motiu de viure.
Entre el 1924 I el 57 va aconseguir 26 medalles d’or I 17 certificats de mèrit i es va arribar a dir d’ell que era el patriarca de la rosa a Espanya, i el context del seu treball va canviar.
Aquella Europa on havia rebut premis i reconeixements va començar un nou segle, el segle XX, on hem après a no ser sorpresos per qualsevol nou brot de bestialitat col·lectiva, a convertir-nos en molt mes escèptics sobre la possibilitat de veure i viure atrocitats pitjors.
Un segle XX de dues guerres europees catastròfiques, una guerra civil al nostre país i una dictadura que va marcar i encara marca el gran dèficit democràtic espanyol, on tenim tant poc arrelada la tradició del respecte, d’ escoltar la diferència i d’argumentar les nostres posicions. Fa vuit anys, per citar únicament un exemple, havien desaparegut de la televisió pública, de Televisió Espanyola, tot els programes de debat. Ara sembla que hi ha no ho recordem, ai la memòria, la fluixa memòria. Un segle, en definitiva, que donava la raó a Freud quan afirmava veure en la nostra cultura, la cultura europea i la nostra civilització, tan sols una capa molt fina que en qualsevol moment podia ser perforada per les forces destructores de l’infern.
La rosa es el símbol contrari de tot això, incorporada a la nostra manera d’expressar amor, tendresa, com es demostra any darrera any per Sant Jordi. La rosa, com antídot, com refugi, com expressió d’una manera de fer basada en el respecte. Una rosa de la que s’han trobat els primers rastres fa 3 milions d’anys, segons uns fòssils apareguts a Colorado, als Estats Units. Des dels grecs als egipcis, de l’imperi romà al Imperi persa, dels cristians als musulmans, la rosa ens ha acompanyat durant segles I segles, sempre convertida en símbol de bellesa, en dolçor i fragància, en tendresa i desig. Rosa bella, rosa enigmàtica, provocadora, mediterrània, intensa . Símbol vermell de la passió que ens acompanya , des del principi dels temps, en la recerca de l’harmonia , el plaer i l’enamorament. Rosa, rosa. Rosa que perdura.,
Hem vist un final del segle XX, que semblava tornar al XIX, queien dictadures, es trencaven murs,s’expandia la sensació d’un moment nou , que ens portaria a aquella convivència humana que la rosa assenyala. El progrés tornava a marcar el camí, potser massa lligat a un materialisme, un consumisme, que ens fa oblidar l’essència d’allò que continua sent el mes important.
Aquella Europa destruïda per les lluites intestines, forjava una nova unitat, i el record d’uns fets tràgics semblaven trobar un nou camí per no tornar a repetir la barbàrie. El record semblava indicar el nou camí. Perquè el record es l’essència del que queda, ens mostra allò que no hem de tornar a repetir.
Malgrat això, nous murs han tornat a alçar-se , desaprofitant aquell moment d’esperança. A la caiguda del mur de Berlín, i la caiguda dels règims comunistes, s’ha respòs creant noves fronteres o reforçant-les. Perdura el mur del Sàhara, que separa els sahrauís de les seves terres, allà en ple desert controlat ara per el Marroc i tant de desgraciada actualitat aquests últims dies ( recordeu d’origen del problema, la descolonització espanyola, la marxa verda, l’ocupació d’un territori que era dels sahrauís). S’han fet noves barreres , com entre Israel i els territoris ocupats palestins, on avança , dia a dia, una colonització que fa inviable un estat palestí, malgrat la manifesta oposició de la comunitat internacional, o del propi president nord-americà , Barack Obama.
Es separen cada dia mes les fronteres, on s’ha construït un mur reforçat entre Mèxic i Estats Units, o entre Ceuta i Melilla i el Marroc. Recordo una tarda a Tànger, fa uns anys quan feia uns mesos que havia entrar en vigor el tractat de Schengen, que ens permetia a nosaltres viatjar per Europa mes fàcilment que mai, sense ensenyar passaports. Allà un professor universitari em comentava que abans , molts caps de setmana agafava el Ferri per anar de Tànger a Algesires, creuar els 14 kilòmetres de separació per anar a veure els seus amics de Sevilla o Còrdova o anar a visitar exposicions. Intercanvi cultural i humà. Ara l’entrada en vigor del tractat de Schengen, que a nosaltres ens feia la vida mes fàcil, a ell l’hi comportava hores i hores de cua al consolat Espanyol per treure un visat.
Es sentia rebutjat , no volgut. Els 14 kilòmetres de distància s’han convertit en un mur difícil de franquejar i el professor universitari s’ha quedat aïllat al Marroc. Darrera el Marroc, no hi ha res, únicament el disputat desert del Sàhara.
I en canvi tenim moltes mes coses en comú del que ens imaginem , moltes mes coses que podem compartir ,com un bon plat de cuscús , o aquella admiració per algunes roses miniatures, creades per un sanfeliuenc, el futur ha de ser conjunt o no serà, el record ha d’abraçar i destacar tot allò bo que hem sabut fer, que ens ha donat sentit.
Per tot això, perquè s’ho mereix , Pere Dot es doncs, d’aquell s exemples que no poden quedar en l’oblit, es la culminació d’un treball que necessita ser reconegut, perquè transcendeixi, perquè el llegat no es perdi, i la identitat cultural , del coneixement ,de Sant Feliu en surti reforçada.
Aquella ciutat pagesa, reconvertida en ciutat industrial i que viu ara un nou destí, encara per definir, per aclarir, un futur encara incert, on les industries han de donar pas a noves activitats econòmiques .Aquest futur no pot contemplar.se, no pot ser total, ni d’èxit, sinó incorpora aquells elements que la facin perseverar com a ciutat. Que adonguin al record ,el seu lloc dins la nova realitat, la nova evolució , d’un poble estimat, on sempre la convivència, les diferents procedències han estat un símbol de la nova col·lectivitat que es construeix de mica en mica. I un d’aquests elements, no pot ser un altre que el món de la rosa i el món creat per un creador, per un inventor , capaç de crear 176 rosers.
Quina magnífica oportunitat, tenir entre els ciutadans il·lustres, no un màrtir o un heroi, no un guerrer, o un patriarca, sinó un rosarista, un creador de noves roses, nous colors, nous perfums.
Quina alegria contemplar, any darrera any, una exposició de roses i rosers, la flor expressiva i única, que ens mostra , des de la intimitat, com hauria de ser aquest futur incert.
Moltes de les varietats creades per Pere Dot són,encara avui, reconegudes com a rosers únics per les seves característiques, i perquè signifiquen descobriments genuïns i Avui, 125 anys desprès del seu naixement, el seu llegat corre perill de ser oblidat i que moltes de les seves creacions es perdin sense remei. Quina llàstima, com podem permetre que una de les senyes de identitat pròpies de la nostra ciutat siguin aniquilades per l’oblit, el pas del temps i la pèrdua de la memòria col·lectiva. Aquest mon del segle XXI, que tendeix cap a la uniformitat, la ret social i col·lectiva, ha de tenir un lloc reservat per un dels personatges que mes bon nom i bellesa ha incorporat al destí de Sant Feliu de Llobregat….I un projecte com el que presenta Els amics de la Rosa, encaixa plenament en la definició de futur que necessita la nostra ciutat. Una oportunitat única , un moviment que no es pot perdre, una iniciativa de servei, per una ciutat, com totes, que necessita no perdre’s en la nebulosa de la falta de identitat, una diferencia que la fa única. Desprès de 125 anys d’història, de guerres i lluites, tenim un símbol universal que ens permet d’anar junts cap a la nova realitat .Un símbol que ens uneix i ens fa mes forts per afrontar els reptes que ens esperen. Des d’un home, Pere Dot, una ciutat ,Sant Feliu de Llobregat, la ciutat de les roses, i un desafiament, no deixar perdre per les noves generacions, allò que érem, allò que som, allò que els hi permeti gaudir de referents, fer memòria, per no caure en les antigues i noves trampes que enfronten col·lectius , fan rivals als amics, i porten els pobles cap a la destrucció, l’enveja i el rancor, enlloc d’anar cap a la unitat i la harmonia, el camí que ens ha marcat sempre, des del jardí, o el ram, les primaveres i les roses. I el seu creador il·lustre,Pere Dot, senzill, recordem, admirem, fem, en definitiva, que el llegat no es perdi, que Sant Feliu continuï, ara i per sempre, sent la Ciutat de les Roses i tot el que aquestes signifiquen….
Gracies a tots per la vostra paciència.
Joan Salvat.
Sant Feliu de Llobregat, 12 de novembre de 2010
