Conferència inaugural Roses de Tardor 2011
LES ROSES: CULTURA, VALORS I IDENTITAT
Voldria començar la meva intervenció agraint a l’associació Amics de les Roses la invitació a participar en aquestes jornades “Roses de tardor 2011”, una iniciativa que s’uneix al conjunt d’activitats que al llarg de tot l’any desenvolupa aquesta associació i que, sense cap dubte, servirà per enriquir un dels nostres principals referents com a patrimoni simbòlic i immaterial de la ciutat: el món de les roses .
Parlar de patrimoni simbòlic, de patrimoni immaterial, ens porta a reconèixer la manera especial com una ciutat s’ha anat configurant en el temps i en l’espai. El temps de la ciutat ve marcat per moltes lectures, per moltes reescriptures, a les quals ens han portat les accions de les persones i que han deixat un pòsit cognitiu en tots nosaltres sobre el que som i volem ser. I l’espai –territori de proximitat, d’hibridació i mestissatge, de relació i conflicte, de convivència i cultura– ens ajuda a teixir els fils, moltes vegades invisibles, de la ciutat, a incrementar l’autoestima col·lectiva i a construir les referències amb les quals quotidianament ens reconeixem. Aquesta és una de les funcions principals del patrimoni simbòlic. Per això, avui podem parlar de les roses com una cosa que ens uneix i ens identifica a les persones que vivim a Sant Feliu de Llobregat.
De forma voluntàriament desordenada aniré desgranant una sèrie de reflexions que aquestes jornades em suggereixen. M’oblidaré conscientment de molts aspectes importants per conèixer millor el món de les roses: aspectes botànics, reproductius, històrics, etc. Em centraré en quatre aspectes: les roses com a generadores de coneixement i cultura; les roses com a generadores de valors i comportaments humans; les roses en temps de crisi, i, finalment, les roses constructores de la nostra identitat local.
Les roses generadores de coneixement i cultura
Tradicionalment s’ha dit que la filosofia neix en el moment que l’home s’allibera del mite i accedeix al logos, la paraula, la raó. Es produeix un canvi de cosmovisió i es passa d’una explicació religiosa, mitològica del món, a una explicació centrada en la visió humana. En aquest trànsit, l’home no va anar sol; va tenir els seus acompanyants. Un d’ells seran les roses, que ja havien experimentat la seva importància per al món de la mitologia. Amb trenta-cinc milions d’anys d’existència documentada, la rosa es constitueix en un referent cultural de primera magnitud. Referent globalitzat i socialitzat, la veiem ocupant l’espai privat de les persones i dominant l’espai públic.
El seu rastre al llarg de tots els temps ens ha permès parlar de la sempre present empremta històrica de les roses. Prefereixo parlar del palimpsest cultural de les roses, parafrasejant alguns sociòlegs i urbanistes quan parlen de la construcció de la ciutat. El palimpsest era un tauler –pissarra– en què es podia esborrar l’escrit per tornar a escriure-hi a sobre, encara que sempre hi quedaven les petjades anteriors. Doncs bé, les petjades de la rosa no desapareixen mai. Segueix sent la flor més expressiva i poètica de la tradició literària i apareix al llarg de la història amb tota la seva capacitat de connotació. Avui ho seguim afirmant com ho feia la poetessa grega Safo de Lesbos quan proclamava, en un dels seus poemes, la rosa com la reina de totes les flors.
Durant més de vint segles les roses han constituït el nucli central d’una forma d’entendre la vida i de viure-la. Ha quedat plasmat en els tòpics universals que han arribat fins als nostres dies i que ens ensenyaven a les escoles amb fraseologia llatina i ens incitaven a aprofitar fortament el present vital: Carpe diem, Collige, virgo, rosas…. (“Agafa les roses, noia, mentre la teva joventut està fresca…”), ens dirà Ausoni en el segle IV, i Pierre de Ronsard (s. XVI) serà més explícit: “Viu ara, no esperis que arribi el matí: agafa avui mateix les roses que t’ofereix la vida”. En aquest palimpsest es recull, també, l’obra de Bernardo Tasso, Garcilaso i Góngora, que en el seu poema “A una rosa” proclamarà : delata tu nacer para la vida / que anticipas tu ser para tu muerte, i la de molts altres clàssics fins a arribar als nostres dies. Més propers ens són Darío i Pessoa, Lorca i Salvat-Papasseit, Vázquez Montalbán i Pere Gimferrer, Francisco Brines i Luis Alberto Cuenca, que segueixen exaltant la bellesa de les roses i la brevetat de la vida. Amb fúria desfermada Luis Alberto Cuenca ens dirà:
Niña, arranca las rosas, no esperes a mañana.
Córtalas a destajo, desaforadamente
Sin pararte a pensar si son malas o buenas
………
………
Y que la negra muerte te quite lo bailado
La rosa, la flor més perfecta de totes les flors, és també objecte de l’aproximació del món de l’art. I així ha quedat plasmat en els quadres més singulars de tots els temps. La trobem de forma pètria donant existència a les rosasses de monestirs, esglésies i seus. Julio Llamazares ens parla de “les roses de pedra” i Umberto Eco consagrarà la novel·la històrica a El nom de la rosa. Els motius plurals i diversos de la rosa, el desenvolupament d’una simbologia relacionada amb ella i que fem servir per referir-nos a objectes bells i sensibles, a valors que impregnen les nostres vides, rastregen sense interrupció la història.
Les roses generadores de valors humans
És evident que el fort simbolisme que envolta tot el que està relacionat amb la rosa ha construït una axiologia específica molt vinculada a l’esmentada tradició cultural. Molts dels valors que la rosa representa ens han arribat a través de la influència i les alternatives ètiques de la cultura jueva i grecollatina. Però també des d’altres àmbits culturals.
Hi ha com una certa universalitat a l’hora de considerar com a principal element simbòlic el de la perfecció. Cirlot reconeixerà que la rosa única és, especialment, un símbol de finalitat, de consecució absoluta de perfecció. Tots hem reconegut aquesta perfecció en la rotunditat del poema de Gertrude Stein quan ens diu: “una rosa és una rosa és una rosa és una rosa”.
Un dels poetes que més ha utilitzat les roses en la seva poesia ha estat Juan Ramón Jiménez. Va ser una persona molt exigent a l’hora de construir i editar els seus poemes. Ell mateix ens assenyala com vol arribar a la perfecció poètica i com el seu objectiu és reflectir-se en una rosa:
no le toques ya más,
que así es la rosa
Perfecció ètica i perfecció estètica. Com reconeix Alice Caron, la perfecció de la rosa emana de la seva arquitectura: “la seva el·lipsi perfecta, amb cercles voltant altres cercles evoca una matemàtica sàvia”.
Al mateix temps que aquest anhel de perfecció, la rosa representa la llum, l’amor, la vida, i simbolitza la discreció i la humilitat. Rubén Darío ens parla de “la senzillesa de les perfectes roses”. A casa nostra, a Sant Feliu de Llobregat, els poemes de Martí Dot, Joana Raspall i Agustí Vilar que dediquen a la rosa van en aquesta direcció.
El color de les roses ha estat, també, una font interpretativa molt rica. Les roses es transformen en expressió i símbol més enllà dels àmbits constructiu i decoratiu. És un universal vincular al color vermell de les roses, l’amor, la passió, el desig. El poeta nicaragüenc Rubén Darío anirà més lluny i ens dirà que la rosa no és només el símbol de l’amor, és l’amor mateix:
El amor está en las rosas,
las rosas son el amor
Utilitza el poeta u paralelisme amb el pensament del moviment indigenista quan ens diuen que la terra noes nostra, nosaltres som de la terra.
El món literari ampliarà aquest ventall de possibilitats simbòliques vinculades al món dels valors. Sense ànim d’estendre’m gaire, voldria fer referència a un poema del poeta cubà José Martí que simbolitza magistralment els principis morals de la rosa. Forma part del poemari Versos sencillos publicat el 1891 en vigílies de la independència cubana. Porta per títol “Rosa Blanca”:
Cultivo una Rosa Blanca
en julio como en enero
para el amigo sincero
que me da su mano franca
Y para el cruel que arranca
el corazón con que vivo,
cardo ni oruga cultivo:
cultivo una Rosa Blanca
Tots els colors de la rosa estan impregnats de valors i de sentiments nobles: l’amistat, la felicitat, la bellesa, la gratitud, la tendresa, la sensibilitat, la innocència, la bondat, el respecte, la determinació, etc. Tots s’han anat associant a l’arc de Sant Martí del món floral de les roses. Ens han donat la llibertat de saber usar-los i construir-los
Amb el positivisme i amb els moviments romàntic i modernista de finals del segle XIX no només entrarem en una importantíssima etapa productiva i reproductiva de les roses, sinó que també la recuperació del món clàssic i de mons exòtics donarà més pes específic al simbolisme de les roses. La rosa que s’havia mogut entre l’eros i el tànatos, entre l’amor i la mort, amb el modernisme adquireix un impuls més gran en l’expressió eròtica i sensual.
Les roses en temps de crisi
En la tradició cultural de la rosa no sempre trobem valors positius. Hi ha moments en què pintar la vida de “color de rosa” es converteix en una actitud escapista i falsa. Per canviar de posició, algú ens diu que hi han les espines. Les espines de les roses proporcionen defensa i reserva aqüífera a la flor, que recordem que té una existència breu. Però és cert que si les roses són necessàries per humanitzar-nos, ho són més quan ens sentim consternats per les nostres vides i pel que ens envolta. A vegades no aconseguim arribar a la flor i ens quedem amb les espines. Llavors, com afirma Darío, coneixem “una rosa de dolor”.
Al món de la realitat ens hi porta la permanència de conflictes bèl·lics, al món de la realitat ens hi porten la crisi econòmica i social, la violència i la fam, i moltes coses més. També en aquestes situacions podem trobar-nos roses especials. Ho van ser la rosa vermella i la rosa blanca de la guerra de les Dues Roses a l’Anglaterra de meitat del segle XV, encara que aquesta denominació fos una invenció romàntica.
Al món de la realitat ja ens hi baixava sor Juana Inés de la Cruz (S.XVII) quan reconeixia que la rosa, tot i ser bella, pot ser, també, dissortada:
Te ostentas presuntuosa
De grana y carmín bañada
Campa lozana y gustosa;
pero no, que siendo hermosa
también serás desdichada
Una veu femenina més contemporània a nosaltres, la poetessa argentina Alfonsina Storni, destil·la la seva tristesa a través dels pètals d’una rosa:
Soy alma desnuda en estos versos,
alma desnuda que angustiada y sola
va dejando sus pétalos dispersos
El sensacional escrit testamental que ens ha deixat Gabriel García Márquez conté una de les imatges del dolor humà davant les roses amb una càrrega més afectiva, sincera i colpidora: Dios mío si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna. Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de las espinas, y el encarnado beso de sus pétalos…
Les “roses de dolor” avui tenen més presència que mai i són roses que poc tenen a veure amb el jardí d’Adonis. Són les roses que apareixen en qualsevol part del món i que ens poden ajudar a superar els dolors reals que ens persegueixen.
Relacionar les roses amb situacions generades des del dolor humà ha estat constant i ha servit per contrastar més aquest dolor. En podríem assenyalar molts exemples. En representació d’ells n’esmentaré tres amb una càrrega simbòlica molt potent. El primer va unit a la vinculació que el nom de la rosa ha tingut davant de determinats conflictes bèl·lics o conseqüències d’aquests. Ara fa setanta-cinc anys (el 5 d’agost de 1939) tretze dones, la majoria menors d’edat, van ser assassinades al cementiri de l´Almudena de Madrid. Avui a tot arreu les coneixem com “Les Tretze Roses”. Una llegenda viva que reivindica des del dolor de les tretze roses, la lluita contra l’oblit i per la memòria, i que ha convertit aquest record en una plataforma col·lectiva per la pau, la justícia i la no-violència, un bon servei prestat per les roses.
Un segon moment segurament és de més actualitat. Té a veure amb les crisis econòmiques i socials, amb l’exclusió de moltes persones del benestar, amb la violència de gènere i el crim organitzat. Un clima d’inseguretat marcat pel desarrelament, la violència i la por. Això és el que està succeint a una nena real com la vida mateixa a la ciutat de Medellín, a Colòmbia. Es diu Mónica Rodríguez i malviu a la seva barriada venent roses. Aquesta història va ser portada al cinema pel director Victor Gaviria amb el títol de La vendedora de rosas. Ens mostra una de les funcions socials de les roses en un context degradat i d´exclusió.
I l’últim, és un poema de Vinicius de Moraes que té com a teló de fons el dolor humà causat per la bomba atòmica a la Segona Guerra Mundial. Indirectament critica també la concepció d’un tipus de progrés que posa en perill el futur de la humanitat. Es tracta de “La rosa de Hiroshima”:
Piensen en las criaturas,
mudas telepáticas.
Piensen en los niños
ciegos inexactos.
Piensen en las mujeres
rotas alteradas.
Piensen en las heridas
como rosas cálidas.
Pero ¡oh! no se olviden
de la rosa, de la rosa,
de la rosa de Hiroshima.
La rosa hereditaria,
la rosa radiactiva,
estúpida e inválida.
La rosa con cirrosis.
La antirosa atómica.
Sin color, sin perfume,
sin rosa, sin nada
En temps de crisi, les espines es fan més visibles i les roses ens tornen més sensibles. Com a mínim ens queda sempre l’esperança d’acudir, en temps agitats, al consol d’una rosa:
Alma que cuando nieva se disuelve
en tristeza, clamando por las rosas
con que la primavera nos envuelve
Les roses constructores de la nostra identitat local
En el pregó de les roses de l’any 1995, l’escriptora local Maite Carranza finalitzava el seu pregó amb aquestes paraules: “Felicitem-nos tots perquè nosaltres som la Ciutat de les Roses. Avui, les roses i nosaltres som els protagonistes de la nostra pel·lícula, escriguem-la plegats i fem història”. Amb poques paraules Maite Carranza assenyalava a la perfecció la importància de les roses en la construcció de la vida col·lectiva de la nostra ciutat. Anys abans, un altre pregoner local, Agustí Vilar, deia el mateix des de la seva especial perspectiva: “El que deia Kavafis per a la Seva Alexandria, nosaltres ho hem de sentir plenament per a la nostra ciutat de les Garses, avui prodigiosament transformada per l’afany d’immortalitzar-la a la Ciutat de les Roses. Garses o roses, roses i garses: vet ací, el nostre patrimoni sempre retrobat”. Tant la Maite com l’Agustí concebien les roses com una cosa que pertany a la nostra genètica identitària, al nostre patrimoni cultural.
L’obra de Pere Dot com a productor, obtentor, investigador i dinamitzador de tot el que està relacionat amb les roses, no ha caigut en sac foradat. És cert que sense ell, avui segurament seria impensable que parléssim de la Ciutat de les Roses i de les roses com un tret distintiu de la identitat de Sant Feliu de Llobregat
Avui la producció material de roses ha desaparegut de l’estructura econòmica de la ciutat. Això ens ha obligat a pensar, a inventar, altres iniciatives per constatar la seva presència. Algunes van sorgir de l’imaginari del mateix Pere Dot, com va ser l’inici i primer desenvolupament de les exposicions de roses. Avui l’Exposició Nacional de Roses continua amb més potencialitats i voluntat innovadora. No s’ha trencat el llaç entre l’obtentor dinàmic i entre la ciutat que ha fet seva aquesta manifestació floral.
Quan afirmem que la rosa constitueix un element imprescindible en el patrimoni simbòlic i immaterial de Sant Feliu de Llobregat, reconeixem que s’ha produït una sèrie de constants que l’han fet possible. S’ha articulat una interacció entre persones concretes que estimen les roses i el territori que ens ha tocat viure; hi ha hagut un reconeixement públic i institucional de l’activitat com d’interès general; la implicació de la institució municipal ha estat clara; la rosa ha estat present de forma transversal en tots els àmbits cívics i forma part del conjunt de celebracions del calendari festiu i cultural; ha estat objecte d’estudi, investigació i divulgació; han sorgit estructures associatives vinculades al món de la rosa amb la voluntat de desenvolupar processos de sensibilització, coneixement i participació; s’han construït espais temàtics i les roses són presents en els diferents nomenclàtors de la ciutat. Tot això ha fet possible la identificació de la nostra ciutadania amb les roses i amb la Ciutat de les Roses.
Ara es tracta de donar més coherència a tot aquest itinerari per garantir que tot el conjunt de processos i valors que la ciutat assumeix, defensa, recrea i enriqueix, arribin a les generacions futures com a part de la nostra identitat.
A l’inici d’aquesta exposició s’ha afirmat que el món de les roses està globalitzat com a producte cultural històric i que és important socialitzar-lo a partir de la seva presència en l’espai públic. Per a això últim cal un compromís polític i social. És bo que la ciutat es doti d’un full de ruta que defineixi les polítiques públiques a desenvolupar per dinamitzar aquest tret identitari i que reculli la participació ciutadana en la colideració del procés. Per sort per a la ciutat, avui estem en millors condicions per fer més operatiu aquest full de ruta. Així ho han demostrat la voluntat de dotar-nos d’un programa sobre la rosa i el paper que hi ha jugat l’associació Amics de les Roses, com ho ha demostrat en les activitats de celebració del 125è aniversari del naixement de Pere Dot.
Construir identitat, construir patrimoni cultural, comporta també posar les mesures necessàries per salvaguardar-lo. És a dir, donar sentit a termes com els que ara assenyalaré i saber convertir-los en verb, en acció: comunicació, conservació, preservació, protecció, promoció, selecció, revitalització, sostenibilitat i transmissió. Em consta que la iniciativa pública –el nostre Ajuntament– i la iniciativa social –l’associació Amics de les Roses– s’estan posant les piles. No podem fallar a la ciutadania. És la nostra contribució responsable a una ciutat de roses i de persones que la volem més bella, més sensible, més humana, més solidària i acollidora per a nosaltres i per a les generacions futures. Moltes gràcies per haber-me escoltat i llarga vida a les roses a Sant Feliu de Llobregat.
Ángel Merino
Novembre de 2011
Magnífica conferència de l’Àngel Merino a la inauguració de les jornades Roses de Tardor.