Pregó de la 52a Exposició Nacional de Roses, a càrrec de Josep Armengol, vicepresident de la nostra entitat
Pregó de la rosa
Il·lustríssim senyor Alcalde, autoritats, diputats, regidors i regidores, familiars d’ en Pere Dot, representants de les entitats municipals, senyores i senyors, amics i amigues, molt bona tarda a tothom.
En primer lloc vull agrair a l’alcalde de la ciutat, Juan Antonio Vázquez, la seva generositat per la confiança a l’hora d’encarregar-me el pregó d’ enguany. Des del punt de vista personal, penso que és un honor immerescut però com a membre de l’Associació Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat, és un reconeixement de la feina que des de fa set anys, un grup de persones hem començat amb entusiasme per intentar,entre tots, fer possible que Sant Feliu pugui esdevenir en plenitud la Ciutat de les Roses.
Començo aquest pregó, amb il·lusió i agraïment, amb un haiku de la Joana Raspall,
“Les roses canten;
només sent la tonada
el cor que estima”
Permeteu-me d’inici un apunt personal d’ infantesa. La infància és un món ple de records i de vivències que portem dins nostre, i les roses a casa, sempre ens han estat familiars. Voldria recordar el meu pare, que l’any 1949, amb els propietaris de la finca, i amb la col·laboració de l’ obtentor Francesc Bofill, van crear Roses Torre Blanca, que va ser una gran firma comercial de roses fins el 1976. El meu padrí, l’oncle Josep, vinculat sempre al món de la jardineria, que va treballar a Roses Dot durant molts anys, i feia servir una delicada i acurada tècnica per empeltar rosers. També la meva mare, que tenia cura d’un gran roser a l’eixida de casa nostra, on collia roses a la primavera i a la tardor unes roses de color groc crema, amb ribets de carmí a la vora dels pètals i un suau perfum, d’un roser enfiladís un Madame Meilland, conegut com la rosa de la pau. Sota d’aquest roser havíem jugat amb els meus germans, el Jaume i el Quim, a la casa del carrer de Joan Maragall, on vivíem de petits, molt a prop d´on va néixer el poeta santfeliuenc Martí Dot. M’agrada recordar-ho avui, amb aquest fragment del seu poema Florida de Maig:
“Plou i fa sol; el maig sempre té coses
que jo per més que vull ,no se capir;
tot plorant i rient va esfullant roses
i els rosers mai no es cansen de florir”
A la torre Blanca, amb els germans, hi havíem jugat també de petits. Hi entràvem per casa de l’àvia Madrona, que era l’ encarregada de la porteria del cantó de Sant Feliu i passejàvem pel costat de les roses, entre els parterres dels grans camps de rosers que s’estenien a banda i banda de la via del tren. Tot un esclat de colors, i d’olors que em revenen a la memòria a través de l’olfacte en sentir novament aquelles fragàncies. La torre Blanca per a mi era un món de sorpreses i descobertes constants. De petit també sentia parlar el pare de noms com Gaujard i Delbart, que de més gran he sabut que eren dos grans obtentors francesos, i mirava embadalit els catàlegs de roses, amb magnífiques il·lustracions. Les roses de la infància, quins records…
Avui em fa feliç passejar pel parc de Torreblanca, que ara forma part del nostre patrimoni ciutadà, i contemplar com gent de totes les edats gaudeixen de la natura, de les roses i de la pau dels jardins. I veure com des del 2005, l’ associació Amics de les Roses, en conveni amb el Consell Comarcal, promou la plantació de rosers i en té cura, perquè per a mi és com tancar aquell cercle iniciat a la infantesa, en el qual vaig descobrir el món de les roses, i al qual he retornat al cap dels anys, en un espai que tothom pot gaudir. Per a mi, una petita utopia feta realitat.
Aquesta seria la meva petita història personal d’infantesa , però com a ciutadà, quina és la nostra gran història amb les roses? La història de Sant Feliu amb les roses és una història que ve de lluny i va lligada per sempre més a la persona i a l’obra de Pere Dot.
Pere Dot i Martínez, el nostre roserista més universal, va néixer el 28 de març de 1885, ara fa 125 anys a la finca de la torre Blanca, on el seu pare Simó Dot i Canalies, gran jardiner reconegut internacionalment projectà els jardins de la finca. Pere Dot recordava el goig d’haver nascut en un indret on, des de ben petit, ja va estar envoltat de ple del meravellós i fascinant món de les roses. Als setze anys va començar a treballar amb Joaquim Aldrufeu, horticultor i pioner de les roses a Catalunya. Als vint-i-cinc anys es traslladà a París i a Bèlgica per ampliar els seus coneixements. És aquí a Paris, on la lectura de l’obra Les rosiers de Cochet-Cochet i Mottet, descoberta en una parada de llibres antics a la vora del Sena, el seduí per complet, i el decidí a iniciar-se en el que seria la seva passió: el món de les roses.
Encara no havia fet els quaranta anys, que va ser guardonat per primera vegada, al Concurs Internacional de Roses de Bagatelle, a París. A partir d’aquí vingueren tot un seguit de reconeixements d’arreu del món i Pere Dot es va convertir en ambaixador de Catalunya, de les roses i de Sant Feliu, manifestant la seva ferma i convençuda catalanitat arreu.
L’any 1928, en unes aules de l’Ateneu, amb motiu d’una exposició de treballs escolars, Pere Dot exposà per primera vegada a la ciutat cinquanta-cinc varietats de roses de la seva creació. Era el naixement de la nostra exposició de roses, i l’origen de la nostra tradició. Pere Dot tenia llavors quaranta-tres anys, i ja era un roserista reconegut internacionalment que volia oferir generosament les seves creacions a la ciutat. L’any següent, el 1929 l’ Ajuntament de la ciutat va promoure la plantació de rosers a les jardineres del carrer de Laureà Miró. I un any més tard, la tardor del 1930, als baixos de Can Ricart, l’associació dels Amics de les Arts i de les Lletres va celebrar la primera exposició dedicada exclusivament a les roses. L’any 1932 es va fer a l’Ajuntament i la darrera d’ aquesta etapa a Can Nadal, a la primavera de 1935.
L’octubre de l’any 1936, iniciada la Guerra Civil, la ciutat fou batejada amb el nom de Roses de Llobregat. Durant els anys de la guerra, amb dificultats de tota mena, Pere Dot i la seva família van tenir el suport institucional del Govern de Catalunya, i en una ordre de la Conselleria de Cultura signada pel president Lluís Companys, l’any 1938, es posà sota la salvaguarda de la Generalitat la finca Roses Dot, amb totes les seves plantacions, i la revista americana Success With Roses va demanar que s’evitessin els bombardeigs en temps de guerra als camps de cultiu de roses de Pere Dot, ja que, amb les seves roses “havia posat tanta bellesa al món com Velázquez, Goya i Murillo”.
L’exposició de roses restà interrompuda durant catorze anys per la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. Com diu el nostre historiador Llorenç Sans “la fortor de la pólvora és incompatible amb el perfum de les roses”.
Pere Dot, durant els anys difícils va començar a investigar amb la rosa Índica Mínima, que el va portar a produir rosers nans. Anys més tard, arribaria a aconseguir el roser Sí, un altre dels seus somnis creatius, el roser que fa les roses més petites del món.
A Sant Feliu, a la seva casa Sol i Vent rebia visites de nombrosos roseristes internacionals, que volien conèixer de prop el laboratori de les seves creacions. Pere Dot, era un coneixedor de la terra, un innovador i un creador. El seu talent i el seu esforç, la seva senzillesa i la seva discreció el van fer una persona entranyable i familiar. Per la seva finca hi van passar des del president Francesc Macià fins a altres personalitats.
Va ser un innovador creant varietats resistents als estius mediterranis. Actualment els seus rosers es poden veure en diferents parcs i jardins d’arreu del món. Pere Dot ha estat un creador de bellesa. Els grans creadors són patrimoni de la humanitat. Sant Feliu el va nomenar fill predilecte l’any 1932 i li fou concedida la medalla d’or de la ciutat l’any 1971. Recordem avui la seva persona i la seva obra amb el nostre reconeixement i agraïment per sempre.
En aquell temps i més endavant a la ciutat hi confluïren altres grans roseristes que cal tenir presents: Llorenç Pahissa, Cebrià Camprubí i Família, Josep Padrosa, la família Munné, Francesc Bofill. Els fills de Pere Dot, Simó i Marí. Els fills de Cebrià en Carles, en Josep i en Cebrià. I també altres roseristes com Bordas i Mata de Bassó, tots ells del Baix Llobregat. També va mantenir relació amb aquests, el roserista valencià Francisco Ferrer. Els néts de Pere Dot es dedicaren a les roses fins fa pocs anys, en Jordi, l’Albert i la Pilar i actualment en Pere, en Víctor i en Robert mantenen viva la tercera generació de roseristes Dot, ben a prop d’aquí, a la Palma de Cervelló i Begues, continuen creant roses, tal com feia l’avi i el seu pare.
Les exposicions de roses es van reprendre l’any 1949 fins als nostres dies. Cap a finals dels anys setanta els roseristes abandonen els camps de rosers de la ciutat. Pere Dot, havia mort el 1976. Són moments d’incertesa, de dubte i de canvi. L’exposició s’interromp dos anys. A partir de l’any 1980 però es reprenen les exposicions i s’organitzen amb un aire més popular. No tenim els roseristes als nostres camps, és cert, però la tradició es manté ben viva a la nostra ciutat. I així fins avui que les podem contemplar al Palau Falguera. Les roses al Palau.
Sant Feliu ha estat una ciutat afortunada, per la coincidència dels dos Dot. Una combinació perfecte, roses i poesia. El poeta del camp per les seves roses i el poeta de la paraula amb les seves poesies. Pere Dot donà a conèixer la ciutat al món amb les seves roses i Martí Dot va posar a Sant Feliu el nom poètic de la Ciutat de les Roses. Ens ho recorda el seu poema “Perquè estimo Sant Feliu” de l’any 1948 on diu: “ …podria dir moltes coses de la Ciutat de les Roses”. Un encert poètic que ha arrelat amb força a tota la ciutat. Noms de carrers, places i edificis porten el nom de la rosa, de les roses o del roser. La ciutat també gaudeix del roserar, cridat a ser en un futur l’ espai emblemàtic de la rosa.
Nosaltres som la Ciutat de les Roses per tradició i per vocació dels seus ciutadans i ciutadanes. Us heu fixat quantes entitats llueixen la rosa o el nom de la Ciutat de les Roses com un símbol d’ identitat? Des de la colla sardanista Roses Blaves, creada als anys seixanta, fins a la darrera entitat que conec que s’ha constituït recentment, la Societat d’Il·lusionisme de Sant Feliu, que llueixen també una rosa en el seu logotip, passant per tot un seguit d’entitats que tenen o porten la rosa com a motiu distintiu. Fins i tot els nens i les nenes que participen en el Consell d’Infants van triar la rosa per identificar-se, i m’han comentat que en cada relleu dels seus mandats, es lliuren una rosa. Aquests són els motius que mantenen viva la nostra celebració en l’esperit ciutadà.
Nosaltres des de l’associació Amics de les Roses, hem posat la nostra il·lusió i el nostre treball per fer créixer el coneixement i l’estimació de les roses i els seus creadors, amb la intenció que Sant Feliu esdevingui cada dia més la Ciutat de les Roses, amb la convicció que allò que ens és més proper, la rosa, és el que ens pot fer arribar més lluny. Ens agradaria veure la presència de més roses i rosers a la ciutat i que a cada barri hi fossin presents.
“La rosa és un instant d’eternitat. Això no solament ho afirmen els místics. També ho fan els avis del poble” tal com diu l’escriptor Agustí Vilar.
Tenim la tradició ben viva, tenim la vocació i la voluntat de sentir-nos Ciutat de les Roses, però la rosa, no és únicament una flor bonica. La rosa és el nostre símbol de ciutat, el nostre símbol d’identitat, el nostre tret definidor. I la rosa és alhora un dels grans símbols universals. La rosa aplega i comprèn moltes coses. La imatge d’una rosa sola en una plaça omple tot l’espai. Quina força té aquesta flor! La rosa és un símbol d’acolliment, d’integració natural. Qui no se sent atret per una rosa?
I això és així perquè les roses formen part de la vida, de les nostres vides, i la seva presència està íntimament arrelada en la cultura de tots els pobles, com un símbol d’encant i de perfecció, de bellesa efímera, d’instant etern que perdura en el temps. És símbol de vida, de generositat, de somnis i d’il·lusions, de presència interior, símbol de pau i d’entesa, de solidaritat, i de comprensió entre les persones. És potser per això que els poetes de totes les llengües i de totes les èpoques les han invocat. Al nostre país des del “Poema de la rosa als llavis” de Joan Salvat Papasseit, fins a arribar a “La rosa secreta”, del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló Pòrcel, o al poemari de “La rosa de cristall” de Josep Maria de Sagarra per posar només alguns exemples. Molts poetes les han cantat de Salvador Espriu, que enguany fa vint-i-cinc anys de la seva mort, i cinquanta del poemari La pell de brau:
“Nosaltres volem
només
amb esperança
humil,
la plenitud eterna
de la rosa,
una suprema eternitat
de flor”
Us heu adonat també, de com és present la rosa en qualsevol manifestació artística? Si ens hi fixem bé podem trobar roses en qualsevol obra d’art, les trobem pintades, esculpides, fotografiades, en el cinema. Les trobem en les grans rosasses de les catedrals gòtiques, en la música, en simfonies i òperes, en els romancers populars de tots els pobles. És present en el llenguatge culte, i en un seguit d’expressions que manifesten benestar a través del llenguatge popular. La utilitzem quan anomenem la rosa dels vents, la rosa del desert, i fins i tot en el nom d’un petit mol·lusc, que els pescadors en diuen fulla de rosa
La rosa té virtuts medicinals, des de la gavarrera fins a l’essència de la rosa Moschata. És utilitzada per fer aigua de roses i perfums. Les religions han agafat el símbol del roser, recordem Verdaguer amb el seu Roser de tot l’any i Dante, en la seva obra de la Divina Comèdia, representava l’últim esglaó del paradís com una gran rosa. El món de les roses és fascinant i il·limitat.
Les roses ens acompanyen sempre. Des del moment en què naixem fins al nostre darrer adéu, sempre són al nostre costat i ens són properes, amb el seu color, el seu llenguatge, la seva bellesa, el seu perfum delicat, són signe d’ amor, d’ esperança i de confiança, ens parlen a cau d’ orella, i perduren en el temps. Evoquem aquell poema, de Miquel Martí i Pol, que diu :
“Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies “.
Plantar un roser és un acte d’esperança, collir una rosa és un goig de la vida oferir-la a una altra persona, l’ inici d’una amistat per sempre.
Som el que creiem, som el que pensem, som el que sentim. Si pensem, creiem i sentim que som la Ciutat de les Roses, així s’esdevindrà aquesta realitat amb més plenitud i convicció, i es mantindrà aquest fil invisible, aquest lligam afectiu que manté units la rosa i la nostra ciutat des de fa tants anys, aquest patrimoni efímer i etern alhora.
La vida avui, per a moltes persones, no és un camí de roses, però estic ben convençut que les roses ens ajuden, en qualsevol circumstància, a fer millor el camí per la vida.
Els temps no sempre són propicis al somni i a la utopia, i sovint tot sembla que convidi a la incertesa, però sempre podem lluitar per intentar aconseguir els nostres somnis, la nostra utopia, mantenint la bellesa de la rosa, i els seus valors com a trets definidors de la nostra ciutat. Com diu Joana Raspall “No deixem mai de plantar rosers, perquè la bellesa, la rosa, és imprescindible en la vida dels pobles”, i afegia també que “més imprescindible encara, és formar ciutadans i ciutadanes capaços d’estimar les roses”.
M’agradaria acabar amb un petit fragment d’un poema de Miquel Martí i Pol
“És sols per amor
que ens creixen roses als dits
i se’ns revelen els misteris”
Us ofereixo avui simbòlicament aquesta rosa de Sant Feliu de la Família Dot, collida aquest matí. Per tots aquells que ens han deixat, pels que estem aquí avui, i pels que hauran de venir. Passat, present i futur. En reconeixement i agraïment als roseristes, als treballadors dels camps de rosers i a tots aquells que han impulsat, participat i contemplat les exposicions de roses. També per a tots nosaltres que som avui aquí, com un regal de primavera, i a tots els que hauran de venir que el dia de demà puguin collir les roses de la vida.
En el cor de Sant Feliu hi batega una rosa.
Que les roses arribin a tothom. Visca Sant Feliu, la Ciutat de les Roses!
Moltes gràcies.
Josep Armengol i Calvet
Associació dels Amics de les Roses
Maig de 2010
