El pregoner Ramon Puiggròs i Cardona
Il·lustríssima Senyora Alcaldessa, autoritats, regidores, regidors, representants de les entitats de la ciutat, senyores, senyors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom.
No sé si mereixo aquest honor d’enaltir el nostre símbol més universal, la rosa, però, ho accepto i dono les gràcies a l’alcaldessa de la nostra ciutat, la Sra. Lourdes Borrell Moreno, per haver-m’ho proposat.
Intentaré afegir alguna cosa més a totes les meravelles que s’han dit de les roses en tants i tants pregons fets en aquesta Ciutat de les Roses.
Ja tenia feina, no m’ho podia creure, però ho havia acceptat i calia posar-me a escriure –per cert, una tasca molt més difícil per a mi que realitzar una escultura o una pintura–. Vaig tancar els ulls per caminar cap a la inspiració i tot anant-hi vaig entrar en un estat de relaxament dolç i profund, crec que estava a punt d’aconseguir l’estat alfa, on les meves ones cerebrals no devien sobrepassar els set o vuit cicles per segon. I amb aquesta pau i aquest estat de benestar em vaig sentir xuclat i engolit per una força immensa que em va fer descendir a gran velocitat a un lloc molt profund que cada vegada era més i més calent…
Quan la temperatura es feia insuportable, em vaig espantar i recordo que vaig donar un cop de peu molt fort al buit i inexplicablement vaig canviar la direcció i vaig iniciar un ascens rapidíssim per entremig d’aquesta escalfor i d’unes partícules vermelloses i daurades que acceleradament passaven pel voltant de tot el meu cos i que jo, com podia, anava esquivant.
La velocitat amb què em desplaçava anava minvant i cada vegada era més freda l’atmosfera que m’envoltava, fins que de sobte, amb una batzacada molt forta –encara no ho entenc ara–, vaig quedar atrapat i frenat per algun objecte. Estava mig estabornit i no tenia cap mena de consciència de l’espai que ocupava, semblava que m’hagués fos al mig d’un arbust.
L’escalfor havia desaparegut, però jo em trobava pres en un espai on notava moltes ramificacions, era com si tingués percepcions diferents de l’espai al mateix temps, una sensació molt estranya…, era com si la meva ment tingués el do de la ubiqüitat i el meu cervell pogués pensar i actuar en moltes direccions alhora.
Encara em sentia atordit per l’impacte, però tal com anava recuperant-me, m’encuriosia el que estava experimentant en aquells moments. Recordo que vaig prendre una respiració profunda i en expirar vaig sentir com una distensió de tots els òrgans i muscles del meu cos, era com si retrobés la percepció del moment que vivia…
A poc a poc, observant la situació en què em trobava, notava una forta olor de terra i em semblava sentir un flux continu d’energia que pujava des dels meus peus fins al cap. Em vaig quedar abstret… No deu ser que… No, no…, em deia, o sí… Era possible el que estava intuint?, era creïble que hagués viatjat al centre de la Terra? I era admissible que m’hagués quedat atrapat i que formés part d’un arbust?
Calma… Harmonitzar-me amb la situació era l’única sortida possible, ja que estava pres i en aquell precís moment em sentia branca, em sentia punxa i em sentia arrel.
Aquella olor de terra mullada, en algun moment agafava un perfum que m’era familiar… Ja ho sé…, ja el tinc identificat… I si aquest arbust en què he quedat atrapat resulta ser un roser?
El meu pols es va accelerar en el mateix moment que vaig tindre aquest pensament i recordo que el meu cos es va fondre i es va adaptar a cada una de les diferents formes que tenia l’arbust. Efectivament, acabàvem de formar una sola entitat el roser, jo, l’energia tel·lúrica que absorbia per les seves arrels i l’energia del sol i el vent que penetrava per la seva brancada.
Un llarg moment de silenci… i notava l’acoblament en la seva energia, estranya per a mi i acceptada incondicionalment per ell.
Sí…, encara que pugui semblar una quimera, definitivament era a l’interior d’un roser. Podia sentir el flux de la seva saba, els seus pensaments, les seves percepcions, la seva vida.
Dubtava si podia iniciar un diàleg amb ell, perquè notava que els seus pensaments fluïen en tantes direccions com branques tenia i això em provocava un desgavell mental molt gran, per la meva nul·la habilitat de fraccionar el pensament en diversos rumbs.
Vaig optar per quedar-me quiet, observant i tractant d’entendre l’espai que ocupava i el que estava passant. En un moment vaig notar una certa fresca que arribava al meu interior…, possiblement era pluja o algú que regava el jardí, vaig dir-me, la veritat és que sense gaire convenciment.
Un brunzit molt fort –semblava una abella…, ho era?– feia eixordar els meus timpans per l’espai comprimit en què em trobava.
És el roserar!, cridava un vailet cofoi a algú que era a prop seu. El roser, impertorbable, continuava fent la seva feina, proveïa de l’energia necessària cada una de les branques i cada rosa que naixia, amb total harmonia amb l’univers, amb total confiança en la vida, sense dubtes, sense control, sense manipulacions.
Estava temptat a preguntar al roser què estava fent…, per què no?, però era tan apassionant el que estava experimentant, que la por a ser desterrat de la meva nova casa feia que pràcticament no em mogués, i així podia continuar observant i gaudint tot el que succeïa.
Uns sons càlids i subtils, inintel·ligibles per a mi, però plens de vibració amorosa, omplien tot l’espai, el meu cos i la meva ment. Semblava que en aquest llenguatge vaporós cada una de les roses es comuniqués amb el seu portador de vida, el roser!
Aire, aigua, terra i foc emprenien una música que ballaven cada una de les roses i el roser en homenatge i devoció al Creador dels quatre elements, que els permetien viure i gaudir la vida.
En aquell moment em va semblar entendre, per empatia, el diàleg entre una de les roses i el roser. La rosa, que s’havia cuidat tant per estar formosa i emocionar l’espectador, amb tota la gebrada sobre els seus pètals vermells vellutats, notava profundament que el temps és implacable i que el seu final s’apropava, perquè així ho havia vist en altres moments…, havia observat com desapareixien altres germanes seves en el mateix moment de màxima esplendor.
El roser va captar aquest neguit i jo també, perquè jo ja començava a entendre el seu llenguatge, encara que quasi imperceptible. La rosa notava que havia arribat el seu dia i sentia el soroll fatal de la mort que se li apropava. El roser, que ja coneixia el que experimentaven les seves filles en aquests moments, la va asserenar i va donar-li a entendre que estigués atenta als esdeveniments, perquè moltes vegades el millor no és visible, com deia el poeta.
És cert que et separaràs de mi, però qui et collirà ho farà amb tanta delicadesa que el contacte amb la seva ànima et donarà nova vida. El teu destí serà la seva estimada, que et contemplarà, et besarà i et cuidarà per la teva bellesa i per l’amor que portes del qui t’ha escollit. Amb la teva tija dintre l’aigua, dies i dies seràs contemplada i estimada per tots aquells que són sensibles a la bellesa i a l’amor. Seràs model de pintors i font d’inspiració de poetes. I després del temps, quan ja no tinguis aigua en els teus pètals, ella et guardarà de record d’aquell moment, d’aquella data que vas arribar a la seva vida.
La rosa, amb un respectuós silenci, imaginava tot el camí que faria… En un temps més llunyà, va seguir el roser, un dels teus pètals volarà de dintre la novel·la en què et vas hostatjar per compartir amb la flor de te una tisana per guarir aquella dona que tant d’amor et va donar.
La rosa no va posar cap resistència a ser tallada, perquè va entendre que la vida són etapes i que cada una cal viure-la amb tota la seva intensitat i riquesa.
Jo havia fet el viatge de la meva vida…, perquè l’acceptació del moment que vivia m’havia fet descobrir la riquesa de la comunicació, de l’adaptació i de l’amor incondicional de l’ésser humà, de la rosa i el roser.
Vaig fer un petit moviment i… ai las! Despertava d’aquell estat en què m’havia submergit, havent rebut una gran lliçó, entenent que en aquest món cadascú ha de descobrir la missió que li ha tocat viure i ser flexible amb un mateix, adaptant-se a les situacions i obrint els ulls per entendre el nostre paper a la vida.
Durant molts anys vaig fer roses… de ceràmica, perquè no sóc roser i mai no podré ser-ho.
I així és com vaig entendre que tots tenim unes virtuts i unes limitacions, i acceptar-les és caminar cap a la felicitat.
AMICS, VISCA LA TERRA, VISCA LA FESTA, VISCA EL ROSER, VISCA LA ROSA, VISCA LA CIUTAT DE LES ROSES, VISCA SANT FELIU DE LLOBREGAT!
Ramon Puiggròs i Cardona
Artista plàstic
Primavera 2011
